EDITORIAL ALPINA

Aquest article és del Santi Montagud.
El Santi publicarà amb nosaltres el proper novembre la seva col·lecció d'articles ESGARRAPADES.
Ens encanta que ho faci i ens han agradat molt aquestes paraules que avui ha publicat a la Revista del Vallès.


Guixaire, fundador de l’Agrupació Excursionista de Granollers i primer president de l’entitat, articulista de la Gralla des de París , llicenciat en filosofia i lletres, doctor en geografia, professor universitari, investigador, home geniüt amb nom i cognom d’escola municipal. En Salvador Llobet va ser un d’aquells granollerins entranyables i imprescindibles.
El sis de febrer de mil nou-cents quaranta-sis, en Llobet, màxim impulsor i ideòleg del projecte, juntament amb en Llopis, en Puchades i en Coll, funden l’editorial Alpina, editorial especialitzada en mapes i publicacions de muntanya, un producte que volien que fos i així ha estat, funcional, econòmic i, alhora, pedagògic. Mapes artesanals acompanyats d’un llibret on es sintetitzen els coneixements geogràfics, geològics, climàtics, botànics, arqueològics i econòmics de l’àrea que comprèn el mapa. Avui, aquells mapes del segle passat s’han anat reeditant i són tot un referent en el món excursionista. Algunes primeres edicions ja es consideren joies de biblioteca, fa pocs dies una llibreria de Sevilla me’n demanava seixanta euros per una primera edició del quaranta-sis.
Ara, quan fins i tot la crisi és en crisi, quan el llibre s’ha convertit en pantalla de cristall líquid i aquells mapes de paper són GPS, aleshores aquests granollerins de l’Alpina, rebels i contestataris com en Llobet, no només continuen publicant els millors mapes del país sinó que, a més a més, s’inventen una filla amb nom de lliri dels Pirineus: Marcòlic. I la filla publica una novel·la de la Martori, una d’en Botey i la Ventura, i ara diuen que apareixeran les primeres bestieses que un servidor va escriure en aquell periòdic blanc-verd i amb nom de número que em vaig estimar tant. I no us podeu pas imaginar el respecte que em fa, perquè escriure un llibre és com fer un pas cap a la immortalitat, és d’una responsabilitat enorme, és com tenir un fill però molt més barat. 
Fa dues nits vaig somniar amb el senyor Llobet que em deia: -Tu, ximple, ara que ja no em trenques els vidres de l’escola, escrius?
I jo li contestava: - Sí, admirat geògraf, encara que en determinats moments m’agradaria deixar la ploma i omplir la nit d’agulles de vidre fi, de porcellana i de cristall de bohèmia.

Cap comentari:

Publica un comentari